Dins un obrador de la ciutat, treballàvem el mestre picapedrer i un fadrí deixeble seu.

El mestre tenia a  contracta l’acabament de la construcció del Portal dels Apòstols de la Seu Vella i la façana de l’Hospital de Santa Maria. Ensems el mestre esculpia una imatge de la Mare de Déu per al nínxol sobre la porta de l’hospital esmentat i el fadrí en treballava un altra que hauria de presidir el portal dels Apòstols.

Mentre treballaven, el Mestre no parava de mirar l’escultura del seu deixeble. I en feia comparació amb la seva.

  -Caram, aquest fadrí ! De primer me’n reia. Però ara, refosca ! – I així fins acabar l’obra. L’escultor havia construït una estàtua perfecta. Quins plecs mes ben traçats que queien del vestit ! Que escaients tots els detalls! Tampoc no li mancava gràcia ni harmonia. I, en canvi, no estava content de la seva obra. I no parava d’esguardar la imatge que cisellava els seu deixeble.

  -Oh, aquell rostre ! Els ulls, l’esguard ! Tanmateix, aquesta Madona és una imatge més plena de vida! –exclamava.

 El mestre no en dubtava pas que la seva escultura era potser millor en proporcions i en detalls. Però li mancava l’alè diví que tenia l’altra.